viernes, 12 de diciembre de 2014

Paellas valencianas

Paella dous de sepiaç

Ingredients per a 4 persones

½ kg de ous de sépia (també pot ser congelat)
2 carxofes
100 g de pésols
1 tomaca
1.3 litres de caldo de peix
Safrà
3 alls
Oli d'oliva
Sal
Tallar les carxofes en trossos xicotets i deixar-les en aigua amb unes gotes de llima per a blanquejar-les. Pelar la tomaca. Salar els ous. En la paella sofregir directament els alls pelats i una vegada daurats, picarlos en el morter junt amb la tomaca. En el mateix oli sofregir lleugerament els ous i retirar. Continuem amb les carxofes, els pésols i el contingut del morter (tomaca i all picat). Per ultime agregar l'arròs, donar-li unes voltes durant un parell de minuts i regar amb el caldo bullint. Afegir els ous reservats, posar safrá, salar i deixar bullir uns 10 minuts a foc fort i 8 minuts més a foc moderat. Apagar i deixar reposar uns minuts. Ja em comptàreu com queden els ous de confitats.




PAELLA D'ÀNEC I TOMAQUES SEQUES

L'Albufera de València, les llacunes litorals d'Alacant i parcs Naturals com el Hondo han sigut, durant anys, lloc de pelegrinatge de nombroses aus. Desafortunadament la contaminació, la sequera i la pròpia caça indiscriminada han fet que la població d'aus com el anec haja decrescut molt. A pesar d'això, l'ànec, especialment en l'Albufera, ocupa un lloc d'honor en les cuines. Si a això li afegim el fet de trobar-nos en una zona arrossera, que menys que preparar una paella amb els dos ingredients.

Per a 4 persones haurem de tindre:

350 g d'arròs
1 magret d'ànec
12 tomaques seques
1 pimentó roig
3 nyores
1500 cc de caldo d'au
100 g de cigrons
½ ceba (opcional)
3 alls
Una branqueta de jolivert
Un poc de timó i pebrella
Safrà
1 tomaca madura
Sal

Posar les tomaques seques a remulla amb aigua tèbia durant una ½ hora per a rehidratar-les. En una paella xicoteta tirar el magret amb el greix cap avall i encendre el foc a fi que esta es vaja desfent i anar arreplegant-la en un bol. Amb la paleta podeu pressionar el magret a fi que solta tota la que tinga. Una vegada tinguem suficient greix, donar-li la volta al magret, marcar-ho un poc i reservar. Quan vaja refredat, llevar-li el greix que queda i tallar-ho en tallades de ½ centímetre. Tallar el pimentó, picar la ceba, pelar i picar la tomaca i separar la tija i les llavors de les nyores. Una vegada preparat tot, calfem en la paella el greix de l'ànec que ens farà d'oli i en ella sofregir lleugerament les nyores i els alls i retirar. Continuem amb el pimentó i la ceba. Mentres tirar les nyores al braç de la batedora junt amb la tomaca, les branquetes de jolivert, els alls, les herbes aromàtiques i un pessic de sal i triturar-ho tot. Una vegada la ceba comence a prendre color, traure els trossos de pimentó i reservar per a l'adorn, tirar les tomaques seques tallades en quarts, donar-li unes voltes i continuem amb els cigrons i el contingut del got de la batedora. Finalment tirem l'arròs i després d'un minut removent, reguem amb el caldo bullint i el safrà. Posem el foc al màxim i deixem bullir durant 10 minuts, repartir per damunt els trossos de magret i els pimentons reservats, rectificar de sal i abaixar el foc deixant-ho uns 8 minuts més fins que es quede sense caldo. Apagar i deixar reposar uns minuts.

PAELLA DE SOBRES DE PUTXERO

El celebre cuiner i autor de diversos llibres de gastronomia Teodoro Bardají va escriure en una ocasió que la paella delecta eixa quarta potència de l'ànima que s'anomena paladar; es cau suaument a la inviolable oficina del ventre; patix allí les transformacions que la naturalesa vullga que patisca, i después ix en la cara en forma de colors sans i somriure de satisfacció; arredonix les formes de les senyoretes i dóna vigor al tors varonil, sense fer mal ni basques; sense pesadesa; d'una manera senzilla i elegant, com fan totes les seues coses les persones modestes. I jo trobe que no li falta raó. Tal com vos vaig dir l'últim dia, hui farem una paella amb les sobres del putxero i el caldo d'este.

Com sempre, per a 4 persones, hi ha que tindre:

300 g d'arròs
½ kg de sobres d'olla (carn, cansalada, pilota, verdura, cigrons etc)
2 tomaques
1’2 litros de caldo de putxero
Oli
Sal
Pebre roig
Safrà

En una paella sofregir uns alls i la tomaca, després tirarem la carn esmicolada i sense osos i les verdures trossejades que ens hagen sobrat del putxero. Donar-li unes voltes, afegir l'arròs i ofegar bé, remerejant contínuament amb la paleta, durant 2 minuts. Afegir el pebre roig, mesclar i de seguida regar tot amb el caldo calent. Afegir safrà, rectificar de sal si féra falta i coure 10 minuts a foc fort i 8 a foc moderat fins que s'asseque. Deixar reposar uns 4 o 5 minuts abans de servir.

PAELLA DE FETGE DE RAP I LLOBARRO


Ja ha arribat la calor i és el moment d'apartar aquells plats que no fan una altra cosa que calfar el nostre cos. Fora arrossos caldosos, fora plats contundents, ara toca disfrutar de les terrasses, cervecetes fresques, aperitius, ensalades, combinats i, com no, de la immortal paella feta a l'aire lliure. Hui elaborarem este plat que, a mitges, ens van aportar la civilització àrab i la romana. Els primers ens van portar l'arròs, els segons el recipient anomenat “pastera o patella” que tenia el fons còncau i que, amb el temps, se va anar adaptant a les necessitats culinàries nostres i aplanant-se fins a arribar a l'actual fons totalment pla de la paellera o paella.

Els ingredients de hui, barats i fàcils d'aconseguir. Jo no sóc molt amic de possar ceba picada quan faig plats d'arròs, pero tinc que reconéixer que li dóna una certa melositat. Com sempre, per a 4 persones ens farà falta:

400 g arròs
1 tros de fetge de rap
2 llobarros xicotets
1.5 litres de caldo de peix
1 ceba mitjana
3 nyoras (Es poden substituir per 2 culleradetes de pebre roig)
4 alls
1 tomaca madura
Oli d'oliva
Safrà
Sal

Demanar al pescater que ens separe els lloms dels llobarros de manera que queden ben nets d'espines i tallar-los en trossos mitjans. Trossejar també el fetge del rap i salar-ho tot. Sofregir en la paella les nyoras, la ceba finament picada, els alls triturats i quan comencen a daurar-se agregar la tomaca pelada i picada. Mentrestant, picar les nyoras en el morter i agregar-les al sofregit. Afegir l'arròs, donar-li unes voltes en el sofregit durant un parell de minuts (si no tinguérem nyoras, és el moment d'agregar el pebre roig), remoure i després regar amb el caldo bullint. Deixar bullir a foc fort uns 10 minuts, després repartir el peix i el fetge del rap per damunt de la paella, abaixar el foc i deixar coure uns 8 o 10 minuts mes fins que s'asseque el caldo. Apagar i deixar reposar uns minuts.

PAELLA D'ALETES DE POLLASTRE

No és nou que en este blog diguem que hi ha milers de receptes d'arròs i a més, de la paella. La imaginació dels pobles ha provocat que amb ingredients humils es preparen plats que sorprenen a propis i estranys i no hi ha un altre secret que no siga les proporcions justes entre aigua, oli, foc i el recipient amb què es prepare. Per descomptat que la qualitat dels ingredients ha de veure, però per molt bon gènere que tinguem, si no es respecten proporcions i temps de cocció, el resultat pot ser catastròfic. I parlant d'ingredients humils, fixar-vos hui, en que poc prepararem una paella:

Per a 6 persones necessitarem:

600 g d'arròs
½ kg aletes de pollastre partides
½ pimentó roig
2 carxofes
150 g de bajoca ampla
1 tomaca madura
3 dents d'all
1 culleradeta de pebre roig dolç
6 cullerades d'oli
Safrà
2.5 litres d'aigua o millor, caldo de pollastre
Sal

Netejar i salar les aletes, tallar el pimentó roig en tires, llevar les fulles exteriors de les carxofes i fer 8 trossos de cada una. Pelar i picar els alls i la tomaca i finalment llevar les puntes de les bajoques i trossejar-les. Tirar oli i un poc de sal en la paella i sofregir les aletes fins que queden ben daurades, continuarem amb el pimentó, les carxofes, la bajoquet i quan ja este tot bé sofregit, afegirem la tomaca i els alls. Retirar i reservar les tires del pimentó per a adornar després la paella. Quan la tomaca estiga també sofregit afegir el pebre roig i de seguida l'arròs i li donarem unes voltes. Regar amb l'aigua o caldo de pollastre bullint, afegir el safrà, repartir els trossos de pimentó reservats, rectificar de sal si fera falta i deixar 10 minuts a foc fort i 8 a foc suau. Apagar i deixar reposar uns cinc minuts abans servir.
Paginas donde e obtenido la información: http://desdelsaladar.blogspot.com.es/2009/04/paella-daletes-de-pollastre.html , todas las recetas son de esta pagina

• Arròs caldós amb ceba


Ingredients:

500 g d’arròs rodó perlat de Pals.

Dues cebes mitjanes o una de grossa tallades a daus petits.

Dues o tres sípies de costa, de les quals n’haurem guardat la melsa, no la tinta. Les
 tallarem, un cop netes i pelades, a quadradets.

Mitja llauna mitjana de tomàquet natural triturat.

12 gambes sense bigotis.

6 escamarlans sense bigotis.

3 o 4 grapats de cloïsses, que posarem amb aigua i sal prèviament (o aigua amb gas, sense sal). Així els traurem la sorra.

Una vintena de musclos de roca.

Sal al gust (normalment salo només la ceba, la sípia i el caldo).

Oli al gust.

Caldo de peix de roca (o cap de rap, crancs...). Si el volem poc caldós, triplicarem la quantitat d’arròs. Si el volem caldós, la quadruplicarem (és a dir, 1,5 o 2 litres de caldo, respectivament).

 1 got gros d'aigua (d’uns 300 ml aproximadament).
Opcional: salsitxes



Començarem escalfant una mica d’oli a la cassola. Un cop calent, hi tirarem la ceba. Aquesta és la part més important de la recepta: cal cremar la ceba. És un arròs caldós negre, però no pas per la tinta de la sípia, sinó per la ceba cremada. No tingueu por de cremar-la, ha de ser de color entre marró fosc i negre. Sempre pensareu que “ja està”, però sempre caldrà cremar-la més. No podrem deixar mai de remenar la ceba, encara que faci pudor de socarrim no abaixarem el foc i, finalment, quan estigui al punt de cremada, hi tirarem amb compte el got d'aigua (recomano que sigui d'uns 300 ml aproximadament). La ceba i l'aigua faran una mena de fumera que no us deixarà veure res, però en un moment haurà desaparegut, i tindrem un suc marró fosc amb ceba a dins. El deixarem evaporar una mica i, tot seguit, hi afegirem el tomàquet triturat. Ho deixarem fregir una mica i, llavors, hi tirarem la sípia i la melsa de la sípia, i ho deixarem uns cinc minuts a foc mitjà-alt. Aquesta part de la recepta és cert que cal practicar-la uns quants cops perquè hi acabem tenint la mà trencada...

Les gambes i els escamarlans es poden daurar i retirar abans de fer tot aquest procés, o bé es poden tirar ara o just quan comenci a bullir l’arròs... jo últimament els hi tiro al final, perquè no quedin gaire cuits, encara que no els hagi sofregit una miqueta abans... al gust de cadascú.

Les salsitxes (o botifarretes) es poden tirar també en aquest moment, just quan tenim el sofregit al punt, o bé al començament, igual que el marisc.
Hi tirarem l’arròs, el caldo, els musclos i les cloïsses, i ho remenarem tot perquè bulli durant 15 o 20 minuts, segons si ens agrada l’arròs amb un puntet de cru o passadet...
Quan passi el temps reglamentari, apagarem el foc i deixarem que l’arròs reposi fins que desapareguin les bombolletes del caldo. Un cop desapareguin, voldrà dir que ja es podrà servir, tot i que això no voldrà dir que no cremi... Compte, que bull!


Arròs caldós amb sèpia i favetes


Ens farà falta:
1 sépia mitjana
2 carxofes
8 faves tendres
1 creïlla xicoteta
300 g arròs
2 tomaques
Jolivert
100 g  pimentó roig
2 litres de caldo de peix
Safrà
3 dents d'all
Oli
Sal
Netejar la sépia, tallar-la en trossos xicotets. Fer el mateix amb el pimentó i la creïlla. Pelar i picar alls i tomaques. Llevar els fulls externes de les carxofes, tallar  tija i  puntes i trossejar en quarts. Desgranar les faves. En una cassola de ferro calfar oli i sofregir la sépia prèviament salada. Després continuem amb el pimentó, les carxofes, la creilla y perultim les faves  . És hora de tirar la tomaca, l'all i el jolivert picats. Una vegada tot sofregit, afegir  el caldo, sal i safrà i deixar coure uns 30 minuts a foc lent. Tirar l'arròs, rectificar de sal si fera falta i coure 18 minuts més i foc mitjà. Servir de seguida.

• Arròs caldós amb abadejo i espinacs

ARRÒS CALDÓS AMB ABADEJO I ESPINACS


La cuina de la nostra costa és una de què mes ha patit pel contacte amb el turisme. La pacient elaboració de plats amb ingredients frescos s'ha anat substituint moltes vegades pels ràpids i econòmics menús turístics. He ací un plat, barat on els hi haja, en el que l'arròs, una vegada més, es convertix en ingredient principal.


Per a 4 persones

300 gr. d'arròs.
200 gr. d'abadejo.
400 gr. d'espinacs.
4 cullerades soperes d'oli d'oliva.
1 tomaca.
1 creïlla mitjana.
Alls.
Safrà.
Pebre roig.
2 litres de caldo de peix

Remullar unes 4 hores abans l'abadejo canviant-li l'aigua tres o quatre vegades segons es veja. Sofregir l'abadejo i traure-ho. Preparar una picada amb els alls, la tomaca i el pebre roig. Sofregir a continuació. Afegir el caldo en una proporció sis vegades al volum de l'arròs. Trossejar les creïlles i espinacs i afegir conjuntament amb l'abadejo. Deixar bullir uns quinze minuts afegint a continuació l'arròs, el safrà i la sal fins al seu punt. Quinze minuts més i apagar el foc. Deixar reposar 5 minuts i servir

• Arròs caldós amb fesols, naps i cards

Ingredients:
Per a 4 persones:
  • 200 g de fesols blancs posats a remulla el dia anterior.
  • 400 g de sofraja de porc.
  • 1 mà de porc.
  • 100 g de cansalada sense salar.
  • 4 botifarres de ceba.
  • 1 blanc
  • 4 naps xicotets
  • 350 g d’arròs
  • Safrà i sal.
Preparació:
  1. Col•locar els fesols en una olla al foc ambuns 3 litres d’aigua, la carn de porc, la mà, la cansalada, el blanc i els naps i deixar coure a foc lent afegint la sal a mitja cocció.
  2. Si se fa en olla exprés es necessitaran uns 30 minuts, si és en olla tradicional calcular almenys hora i mitja. Traure la carn del caldo. Deixar-la refredar un poc abans de tallar-la a trossos perquè no es desfaça.
  3. Quan no queden en l’olla més que els fesols i els naps amb el caldo, s’afegeix el safrà i l’arròs i es cou a foc mitjà durant uns 20 minuts. A meitat de la cocció afegir les carns trossejades i les botifarres de ceba senceres per a evitar que es desfacen.
  4. És important recordar que aquest és un plat fort, típic d’hivern i que ha de quedar caldós, per la qual cosa convé abans de tirar l’arròs observar com anem de caldo i si fóra necessari afegir un poc d’aigua calenta, abans d’incorporar-lo.

• Arròs caldós amb costelles, floricol i galeres


per a 4 comensals, haurem de tindre:
8 galeres
200 g de costella de porc
200 g de conill
300 g d'arròs
½ pimentó roig
1 tomaca madura
 ½ manoll d'alls tendres
1 culleradeta pebre roig
 ¼ de floricol
3 litres d'aigua (o millor caldo d'au)
 Colorant
Oli oliva
Sal
 
Trossejar xicotet el pimentó, els alls, la tomaca i la floricol. Salar la carn i sofregir-la fins que estiga ben daurada. Després continuem amb el pimentó, els alls, la floricol i finalment la tomaca. Quan este últim comence a enfosquir-se, tirar el pebre roig i l'aigua o caldo. Deixar bullir uns 10 minuts, És el moment d'afegir  l'arròs, rectificar de sal i deixar coure a foc mitjà uns 13 minuts. Tirar llavors les galeres i coure altres 5 minuts mes. Servir de seguida.


El Impuesto sobre el Valor Añadido (IVA) en España es un impuesto que constituye la base del sistema español de imposición indirecta.

  • IVA general (18% 21%). Es el porcentaje que se aplica por defecto a todos los productos y servicios. Electrodomésticos, ropa, calzado, tabaco, bricolaje, servicios de fontanería… La mayoría de artículos están sujetos a este tipo y más tras los últimos cambios, que llevaron hasta este tipo los servicios de peluquería, gimnasios y hostelería y otros similares. Se incluyen productos sanitarios, bienes intermedios, equipos médicos e instrumental sanitario.
  • IVA reducido (8% 10%). La lista de productos y servicios que tributan a un tipo reducido es muy larga e incluye los alimentos en general (excepto los que soportan un IVA superreducido); transporte de viajeros, los árboles y arbustos frutales, las plantas hortícolas y las plantas aromáticas utilizadas como condimento.
  • IVA superreducido (4%). Se aplica a los productos de primerísima necesidad y reciben esta consideración el pan, leche, huevos, frutas, verduras, hortalizas, cereales y quesos. Además, también se benefician de este IVA libros, periódicos y revistas no publicitarios; medicamentos de uso humano; sillas de ruedas para minusválidos y prótesis y Viviendas de Protección Oficial o VPO.

lunes, 1 de diciembre de 2014

Los colores según la cultura

Blanco

  • Japón: El clavel blanco simboliza la muerte
  • India: Funerales, color de luto (viudas)
  • Occidental: Las novias, ángeles, los buenos, los hospitales, los médicos, la paz (paloma blanca)

Negro

  • China: De color para niños pequeños
  • Occidental: Funerales, la muerte, Halloween (con naranja), los malos, la rebelión

Rojo

  • China: Buena suerte, celebración, convocando
  • Cherokees: El éxito, el triunfo
  • India: Pureza, usado por las novias
  • Sudáfrica: El color de luto
  • Rusia: Los bolcheviques y el comunismo
  • Oriental: Usado por las novias
  • Occidental: Emoción, peligro, amor, pasión, detener la Navidad (con verde)

Naranja

  • Irlanda: Religiosas (protestantes)
  • Occidental: Halloween (con negro), la creatividad, el otoño

Amarillo

  • China: Nutritivo
  • Egipto: El color de luto
  • Japón: El valor
  • India: Los comerciantes
  • Occidental: La esperanza, los peligros, cobarde

Verde

  • China: Sombreros verdes indican esposa de un hombre es infiel, el exorcismo
  • India: El Islam
  • Irlanda: Símbolo de todo el país
  • Occidental: La primavera, el nuevo nacimiento, ir, día de San Patricio, la Navidad (en rojo)

Azul

  • Cherokees: Derrota sin problemas
  • Irán: Color del cielo y de la espiritualidad
  • Occidental: La depresión, la tristeza, conservador, corporativo, “algo azul” tradición nupcial

Púrpura

  • Tailandia: El color de luto (viudas)
  • Occidental: Derechos
Graphic Design for Various Cultures: The Meaning of Color

martes, 25 de noviembre de 2014

Contituciones españolas

Estatuto de Bayona de 1808[editar]

La crisis del Antiguo Régimen absolutista se agudizó en 1808, produciéndose el Motín de Aranjuez contra Godoy y el propio Rey Carlos IV de España. Éste abdica en favor de su hijo Fernando VII de España, pero antes de consolidarse en el poder, Napoleón les hace ir a Bayona con el pretexto de arbitrar sus querellas familiares. Napoleón hace abdicar a padre e hijo en favor de su hermano José Bonaparte. Evitando aparecer un usurpador, Napoleón convocó en Bayona una asamblea de diputados, a los que presentó un texto de Constitución, promulgado el 8 de julio de 1808.
La asamblea de Bayona debería estar formada por cincuenta nobles, cincuenta eclesiásticos y cincuenta representantes del pueblo, pero solo acudieron sesenta y cinco personas, la mayoría nobles, a la que se añadieron algunos españoles residentes en Francia. La asamblea fue presidida por Miguel José de Azanza, discutió varios problemas y aprobó el proyecto de Constitución presentado por Napoleón el 7 de julio de 1807. Había sido redactado por M. Esmenard, un francés residente en España, y fue revisado por el general Joaquín Murat y el mismo emperador.
Organizaba España como una monarquía hereditaria en que el monarca ocupaba el centro del poder político, pero con la obligación de respetar los derechos de los ciudadanos proclamados en su texto.
Nació en un contexto complejo, dictado fuera del territorio nacional y con un marcado carácter afrancesado, apadrinado por los liberales moderados. Debido a que no fue elaborada por los representantes de la Nación, por su origen y proceso no puede considerarse una Constitución, sino una Carta otorgada.
Se abre con la definición confesional del Estado, para tratar después todo lo referente a la Corona y, en títulos posteriores, aborda el entramado institucional, finalizando con un desordenado reconocimiento de determinados derechos y libertades. Pese a establecerse un conjunto de instituciones, no puede hablarse dedivisión de poderes: las atribuciones del monarca eran amplísimas, las Cortes se estructuraban en la representación estamental y las facultades del Senado y de las propias Cortes carecían de fuerza para obligar. Aun así, debido al contexto histórico, este diseño no pudo desarrollarse.
El estatuto de Bayona contiene los elementos de una reforma política y social, tendentes a desarrollar el comercio, disminuir las bases del poder de la nobleza y potenciar a la burguesía. Se pueden destacar:
  • Libertad de industria y comercio (arts. 88 y 89)
  • La supresión de los privilegios comerciales (art. 90)
  • La igualdad de las colonias con la metrópoli (art. 87)
  • La supresión de las aduanas interiores (art. 116)

Constitución española de 1812[editar]

La marcha de Fernando VII y la presencia invasora francesa provocó un vacío de poder en 1808. La guerra había empezado y las capitulaciones de los monarcas ante Napoleón acrecentaron la sensación de vacuidad. Frente al derrumbamiento de la Administración, la resistencia se estructura a través de juntas provinciales y locales que representan un auténtico poder paralelo, hecho que conllevaría a que la legitimidad monárquica diera paso a la popularidad.
Frente a esta pluralidad de centros de poder, se crea la Junta Central que procederá a la convocatoria de Cortes (no estamentales) que devendrán constituyentes: el 24 de septiembre de 1810 se constituían las Cortes de Cádiz y el mismo día se aprueba un Decreto en el que aparecen los principios básicos del futuro texto constitucional: la soberanía nacional y la división de poderes.
Estaban formadas por una amalgama de intereses: pese al marcado sello liberal de las Cortes, existía presencia de corrientes absolutistas y reaccionarias junto adiputados reformistas o radicales. Incluso parte de los diputados conservadores acabarían promulgando un manifiesto en el que pedían a Fernando VII que suprimiera a su retorno la Constitución (Manifiesto de los Persas). Aun así, la Constitución tendrá un carácter de compromiso entre las opciones liberales y absolutistas.

Características de la Constitución de 1812[editar]

  • La Constitución jugará un papel importante en cuanto símbolo del constitucionalismo decimonónico: representa la bandera del liberalismo español durante décadas frente a las posiciones absolutistas.
  • A pesar de su simbolismo, su vigencia fue muy reducida e intermitente: estuvo en vigor solo seis años y en períodos distintos:
  • Adolece de tener una enorme extensión de artículos (384), la más extensa del constitucionalismo. Además, regulaba determinados temas con un carácter exhaustivo (como el caso del sistema electoral que constituye prácticamente una ley electoral dentro de la Constitución). Es debido a que se dudaba de las reacciones del monarca frente a un texto que limitaba su poder y, por otra parte, por el racionalismo imperante.
  • Esa desconfianza se mostraba en las cláusulas de reforma que la convertían en una Constitución superrígida: tales eran las trabas que se aproximaba a las cláusulas de intangibilidad, vg.: el 375 expresaba que no podía realizarse la reforma hasta pasados ocho años de la práctica en todas sus partes.
  • Respecto de las influencias, se inspiró en la tradición de las antiguas leyes fundamentales del Reino [cita requerida] (aunque sus dictados suponían una ruptura con los principios del Antiguo Régimen), pero principalmente en el Estatuto de Bayona, en la Constitución francesa de 1791 y la estadounidense de 1787.

Constitución española de 1869

Flag of Spain (1785-1873 and 1875-1931).svg
La Constitución española de 1869 fue la Constitución que se aprobó bajo el Gobierno Provisional de 1868-1871que se formó tras el triunfo de la Revolución de 1868 que puso fin al reinado de Isabel II. Fue la Constitución que estuvo vigente durante el reinado de Amadeo I. Tras la proclamación de la Primera República Española en febrero de 1873 sólo estuvo en vigor el Título I, que recogía las libertades y derechos fundamentales, y fue restablecida, aunque mantenida en suspenso, tras el golpe de Pavía que dio paso a la dictadura de Serrano. Fue abolida definitivamente tras el triunfo del pronunciamiento de Martínez Campos en diciembre de 1874 que dio paso a laRestauración borbónica en España que se rigió por su propia Constitución de 1876. La de 1869 se considera la primera constitución democrática de la historia del constitucionalismo español.

Las elecciones a Cortes Constituyentes de enero de 1869[editar]

Tras el triunfo de la Revolución de 1868 el gobierno provisional presidido por el general Serrano convocó elecciones a Cortes Constituyentes que se celebraron del 15 al 18 de enero de 1869 por sufragio universal (masculino), lo que dio el derecho al voto a casi cuatro millones de varones mayores de 25 años,1 de los cuales más de la mitad eran analfabetos.2 Las elecciones se realizaron mediante un sistema electoral en el que la circunscripción era la provincia, dividiendo aquellas cuya población fuera mayor, por lo que resultaron en total 82 circunscripciones electorales.3
La campaña electoral fue animadísima y en ella los periódicos jugaron por primera vez un papel importante en la propaganda política y en la movilización de la opinión pública.3
La victoria fue para la coalición gubernamental monárquico-democrática, formada por unionistasprogresistas y demócratas monárquicos -también conocidos como "cimbrios"-, que obtuvo 236 diputados -la mayoría de ellos progresistas, más 81 unionistas y 21 demócratas "cimbrios"-, mientras los republicanos federalesobtuvieron 85 diputados y los carlistas 20.2 4 5
Tras la celebración de los comicios los republicanos federales denunciaron la "injerencia" electoral llevada a cabo desde el Gobierno Provisional, y en particular desde el Ministerio de la Gobernación ocupado por el progresista Práxedes Mateo Sagasta, para obtener esa mayoría tan abrumadora de diputados que le apoyaban. Hoy en día los historiadores están de acuerdo en que existió una "intromisión" del gobierno en las elecciones (lo que en la época se llamó "la influencia moral del gobierno”), aunque estas primeras elecciones por sufragio universal (masculino) directo de la historia de España fueron más "limpias" que las anteriores del periodo isabelino. Sobre cómo "influyó" el gobierno en las elecciones, el historiador Ángel Bahamonde lo explica así: "En los distritos urbanos se realizó la habitual presión del poder político sobre su cohorte de empleados civiles y militares. En cuanto a los distritos rurales [que constituían la mayoría], más que el pucherazo en el sentido estricto del término, lo que funcionó, en un ambiente de escasa cultura política y de casi nula experiencia participativa, fueron los mecanismos de presión basados en las relaciones de dependencia y subordinación, característicos de las pequeñas localidades rurales pobremente desarrolladas, donde la protección del notable tenía como contrapartida la vinculación del voto. Sería una forma de caciquismo antropológico donde el binomio protección-dependencia imponía sus normas".

Constitución española de 1876

[[Archivo:Monumento (Madrid) 01.jpg|thumb|200px|right|Monumento a Alonso Martínez en la plaza que lleva su nombre de Madrid (J.L. Parés1994).]] LaConstitución española de 1876 fue promulgada el 30 de junio de 1876 por Cánovas del Castillo. Esta constitución partió de un borrador constitucional desarrollado por un grupo de 600 notables, antiguos senadores y diputados de anteriores legislaturas, designados por Cánovas. De ellos resultó una comisión de 39 de ellos, presidida por Manuel Alonso Martínez, que sería el encargado de la definitiva redacción del texto. El texto final fue aprobado sin grandes cambios por unas Cortes Constituyentes elegidas por sufragio universal de acuerdo a lo previsto en la Constitución española de 1869.

Constitución española de 1931

Constitución Española de 1931
Cubierta constitucion1931.jpg
Portada de la Constitución Española de 1931.
Tipo de textoConstitución
Promulgación9 de diciembre de 1931
Derogación1 de abril de 1939
SignatariosNiceto Alcalá-Zamora
FunciónConstitución nacional para reemplazar a la anterior de 1876
La Constitución española de 1931 fue aprobada el 9 de diciembre de 1931 por las Cortes Constituyentes tras laselecciones generales españolas de 1931 que siguieron a la proclamación de la Segunda República y estuvo vigente hasta el final de la Guerra Civil Española en 1939. La República española en el exilio continuó reconociendo su vigencia hasta 1977, hasta que en el proceso político de la Transición Española permitió la redacción de una nueva Constitución democrática. La constitución se organizaba en 10 Títulos (con 125 artículos en total) y dos disposiciones transitorias.

Las elecciones a Cortes Constituyentes de 28 de junio de 1931[editar]

Aunque en principio estaban previstas para el otoño, el Gobierno Provisional convoca las elecciones a Cortes Constituyentes el 3 de junio para que se celebren el 28 de junio. Aquellas estarán compuestas de una sola Cámara que abrirá sus sesiones el 14 de julio (aniversario de la toma de la Bastilla que inició la Revolución Francesa), y que será elegidas por sufragio universal exclusivamente masculino. Un mes antes se había modificado la ley electoral de 1907, para que además de permitir que las mujeres y los sacerdotes pudieran presentarse como candidatos y rebajar la edad de mínima para votar de 25 a 23 años, se sustituyeran los pequeños distritos uninominales, un sistema que dejaba "ancho cauce a la coacción caciquil" por las circunscripciones provinciales, dentro de las cuales las ciudades de más 100.000 habitantes (Madrid, Barcelona, Valencia, Bilbao, Sevilla, Zaragoza, Málaga, Córdoba, Granada y Murcia) constituirían circuncripciones propias. Además se derogó el polémico artículo 29 que proclamaba elegidos a los candidatos de los distritos en los que sólo se hubiera presentado una candidatura, una artimaña profusamente utilizada en el fraude electoral institucionalizado de la Restauración

Constitución española de 1978

Constitución española de 1978
Constitucion espanola 1978.JPG
Ejemplar de la Constitución conservado en el Congreso de los Diputados.
Tipo de textoConstitución
Creación31 de octubre de 19781
Ratificación6 de diciembre de 1978
UbicaciónCongreso de los Diputados
Autores«Padres de la Constitución»
SignatariosJuan Carlos I de Borbón
FunciónConstitución nacional para reemplazar a las Leyes Fundamentales del Reino
La Constitución española de 1978 es la norma suprema del ordenamiento jurídico del Reino de España, a la que están sujetos los poderes públicos y los ciudadanos de España,2 en vigor desde el 29 de diciembre de 1978.3
La Constitución fue ratificada en referéndum el 6 de diciembre de 1978, siendo posteriormente sancionada por el rey Juan Carlos I el 27 de diciembre y publicada en el Boletín Oficial del Estado el 29 de diciembre del mismo año. La promulgación de la Constitución implicó la culminación de la llamada Transición Española, que tuvo lugar como consecuencia de la muerte, el 20 de noviembre de 1975, del anterior Jefe del Estado, el general y dictadorFrancisco Franco, precipitando una serie de acontecimientos políticos e históricos que transformaron el anteriorrégimen franquista en un Estado Social y Democrático de Derecho, bajo la forma política de Monarquía Parlamentaria.